Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/135

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
131
tristeta

mi! si ho haguessin volgut sapiguer los que la tenían encarregada, no haguera mancat qui'ls ho hagués fet avinent. Son pare era un altre gandul; tot lo día a casa la dida, que'n deya ell.
— ¿Qu'era a casa d'alguna coneguda?
— Cà, dòna! a la taberna, volía dir; com que tenía aquell parlar de terne, que totes les espressions les gastan infingides y ab dos sentits!... Se n'omplía la boca ell ab aquestes cerimonies.
— Ells a lo que debían anar era a casarla y fòra.
— Y ben natural; treures encàrrechs y un menja-pà de casa. Míra, tinch dues noyes casades, totes dues les volía festejar lo Regalat; primer la gran, després l'altra. Qu'es cas! vaig dir jo: primer son pare les matarà. ¡Vaya un natural que té'l de casa! no més haguera calgut qu'ho sapigués qu'aquell venia a fer lo burinot per aquí vora la porta. May li vaig dir qu'entrés, en ma vida; no'n vull d'escalfa-cadires. Però, ell mateix, de sa plana voluntat se'n va anar axís, a la quieta, ab molt dissi-