— Càlla , filleta, que't cansas molt. —
Lo sol tocava als campanars de Santa María; la ciutat comensava a dexondirse; 'l moviment y sorolls del tràfech pujavan fins a aquell quartet, ahont, poch a poch, suaument, sens esfors, s'extingía una existencia.
Al costat del llit, la Caterina, ab les mans de la Tristeta entre les seves; la mare del Andalet donantli cordial; lo senyor Jaume, abatut, la contemplava ab mística adoració.
La pobra Tristeta delirava.
— ¡Ara qu'havíam d'esser felissos!... senyor Jaume... Caterina... aviat nos trobarèm... veig venir una llum... qu'es llum de gloria... ¡Quín món més trist y de culpes!... Es llum de gracia... son los serafins que'm cercan. ¡Còm resplandexen ses ales! ¡Ja veig a Deu! ¡oh, quína llum de gloria! ¡Mare meva, que no us he conegut may!... ¡Sentiu com s'aplegan los angelets y'm cridan: ¡Tristeta!... —
