Y xiulavan ayrats, no dexantnos en sossego, com si malehissen la nostra audacia, escometentnos ab fiblons que'ns nafravan la pell.
La bomba pujava, ficantse de cap en la espessor dels núvols, foradantlos com una barrinada.
Més núvols nos exían a sobre y pels costats; altres nos voltavan y escometían per sota, atapahintnos y cloentnos dins, en lo cor d'un colossal formatge.
Tot lo que'ns rodejava era blanch, una blancor humida y espessa, que los ulls no podían atravessar.
Guaytavam amunt y tot era cerrat, llis y blanch. Pilots de núvols que nos pesavan en la respiració y que semblavan que'ns havían d'axafar. Los tocavam, axamplavam los brassos com si nedessim per apartarlos y esvahirlos, y lo que tocavam se fonía, y nostres brassos y mans salicavan d'humitat.
La mar quí sab ahont era! los aucells feréstechs semblava que feya anys qu'havían passat per sota nostre. Aquell sol immens, alegría dels ulls, que tot lo circuhit dels mars no hi abastava per extendre ses gran-
Pàgina:Noveles (1906).djvu/197
Aquesta pàgina ha estat validada.
193
caricatura
