Pàgina:Noveles (1906).djvu/30

26

emili vilanova

bant, ficantse al rotllo y trencant la conversa. — Deu vos guart, qu'encara no ho havía dit, — afegeix, dirigintse a les demés. — Lo noy té d'anar a benehir la palma…
 — ¡Aquell xicot! — la interromp la del marit que fa tanta por; — que va de debò? tan gran…
 — ¡Té sis anys, però es molt aturat y tan senyoret!
 — No me'n parlis; y una mà ben llesta per fer trenchs. Oy, qu'es un fet. La Bel te'n donarà informes; vès que tal, que l'altre día li va fer un xiribech al seu noy, que si'l toca dos travessos de dit més avall, li arreplega'l pols que'l dexa al siti. Vésli dient aturat. Ja fas be de comprarli palma, que s'espantaría, el meu fill, si's veya ab un ram a sobre.
 — No li compro jo, es cosa de son padrí. ¿M'has entès ara? Y si'l meu noy li va fer un trench, ara estan en paus, que díes enrera'l va adobar de valent, que jo ho hagués vist…
 — Per xò dich jo qu'es molt quietet.
 — Ba, ba, vens molt esmolada.
 — Tu ets la que hi vens, que jo ja hi era. Y com m'has fet a saber que lo teu fill portarà palma per qu'es