Pàgina:Noveles (1906).djvu/31

27

tristeta

tan minso y… ¿còm has dit? Ah, sí, tan senyoret… un hom no'n fa pagar rès de dir lo seu parer.
— Donchs, li vol comprar un vestit, — digué la Tristeta intervenint oportunament.
— Veyàm, què m'hi dius tu; ab lo gech de cassimir blau que li vas fer y les calses d'un color glassadet… tu matexa.
— Déxim fer; ja'l compondré'l seu noy; ab un cinturón de xarol que semblarà un cadet, ja anirà bufó.
— Míra, vull que vaja serio; que no fassi riure a la gent, que sembli un home.
— ¿A n'aquell xangarró vols vestir d'home? — tornà a rependre la matexa vehina que ja feya massa estona que callava; — semblarà un macaco.
— Ja veuràs, noya, son pare ho mana; y després ¿que té alguna tara lo meu fill, per no poguer anarhi?
— Tu diràs; però semblarà aquella figureta del carrer de Baix.
— Déxinho córrer, — deya la Tristeta, despacientada per que no hi hagués rahons. — Lo compondrèm que semblarà una miniatura.