Pàgina:Noveles (1906).djvu/97

93

tristeta

Llansa y la satisfacció dels demés les ampolles feyan molts camins, los gots s'omplían, y tan aviat eran plens com buyts.
 — ¿Que tens set, Llansa?
 — Ni set ni gana, — digué omplintse'l got; però no'n puch veure d'ampolles plenes davant meu; la negror del vi m'entristeix.
 — Fés portarne, Caterina; sembla que't dolgue.
 — No es axò, sinó que'l tenim abaix. Ara son a treuren dues garrafes més. Què volen que'ls hi digue? tenen que perdonar; estava ataleyada ab altres coses del dinar.
 — Y sí, dòna; quan se menja be's té de beure; ¿que vols que s'escanyin los convidats?
 — Tu dèus volguer que'ls hi fassa mal, — respongué la Caterina ab veu baxa trepitjant al seu marit. ¡Quínes esponges!
 — A mi'l Regalat me va fer aborrir l'aygua. ¿Te'n recordas? — li preguntà en Llansa.
 Lo Regalat alsà'ls ulls distret, y sense respondre tornà a seguir la conversa y les rialletes ab la nuvia.
 — Per axò, 'm va tractar d'amich,