Tenim donchs dues menes de catalá, ó estrenyent mes la qüestió, dues ortografíes, les quals se diferencian al primer cop d'ull pels plurals ja en es [1], ja en as. Una y altre tenen ara feels secaces, y la conservació de la una y la renovació de l'altre han sigut defensades per dos egregis Catalanistes; lo un que ha llegislat ab molt seny gramatical la mes moderna, lo altre que ab sos bells exemples y sa influencia ha trevallat per la resurrecció de la mes antiga.
Ara vejam les rahons de mes pes, es á dir, las que tals no 's semblan, que's poden aduhir en pro del un y del altre sistema.
La forma antiga es la dels temps en que la nostra llengua tenia plena vida pública y privada, en que s'escrigueren nostres obres mes famoses y de major interés pera la historia general y literaria; y ademés correspont á una gran part del territori de la mateixa llengua, ahont cabalment se pronuncian ab mes puresa les vocals, es á dir, á tot lo regne de Valencia y á la que 's diu ara provincia de Lleyda y un bon tros de la de Tarragona.
La forma moderna de la llengua era ja la tradicional y per tots admesa, aquella en que los de Catalunya y de les illes haviam après á estimarla com á llengua escrita vivent, la mes apropiada al parlar de moltes encontrades, los natius de les quals han de fer un esfors per pendre l'altre; y ademés l'adopció de aqueixa havia de portar mes duptes y mes diferencies especials, y si 's volgués ser conseqüent la sustitució de la e á la a també en moltes terminacions de verb, v. g. troven per trovan empobrint la conjugació y confonent certes formes indicatiues ab les subjuntiues.
- ↑ Ja sabem que no sempre 's trova es en los antichs escrits. En aquells temps les práctiques ortográfiques se seguian per instint mes que per regles ben determinades y per ço los escriptors y copistes, segons era son territori ó sa impericia, barrejavan as ab les es plurals aixis com posavan sovint e per a singular.
