Pàgina:Obras completas del doctor D. Manuel Milá y Fontanals - III (1890).djvu/576

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Dues rahons s'han proposat que no 'ns persuadeixen, y son la irregularitat de que la a singular se convertesca en es plural, perque es sabut que 'ls idiomes tenen anomalies que no poden mudar los escriptors [1]; y la de que dites finals en es afeminan la llengua, quant les usan los descendents dels ilergetes que en bona fe no passan pas per gent molla ni fluixa.

 Altres punts dificultosos hi ha y lo qui per nosaltres ho es mes es el de la x. No veyem perqué s' ha de escriure baix y no baixa ni baixada. O sempre ó may. La cz (v. g. eczercit) que hauria de correspondre á un antich , nos sembla forma exótica. — Aixís encara que hi trovam inconvenients, seguim, al menys per ara, usant de ix, que miram com un doble signe corresponent á un so senzill [2], com ho es també lo de la ny (ñ castellana).

 Ab tot que la terminació ig per lo so actual tx, en algunes parts itx ó its, com en boig, puig, sia molt arbitraria y antifonética, deixar de usarla seria un cop massa fort á la tradició tant antiga com moderna. ¿Voldriam que les innumerables families que 's diuhen Puig densá que hi hagué noms de casa, se tornassen tot plegat Putx? Es ver que aprés de la i s'ha de seguir per forsa un altre camí y escriurem mitx, encara que mateix so seria 'l de mitj, sols perque quant dues consonants germanes sonan iguals en articulació inversa es mes gramatical usarla forta. Y no hi fa que tingam mitx y mitja, tan bon punt com tenim amat y amada.

 En una cosa no hi pot haver dupte y es en los infinitius dels verbs que corresponen al ere breu llatí. Ja que s'escriu amar, saber, llegir, encara que son poques les terres ahont aixís se pronuncia, en los dits altres infini-

  1. Lo voler reformar certes rareses de les llengues nos recorda á un director de col-legi (parlam de mes de quaranta anys) que preguntava á un mestre de llatí perqué los gramátichs no havian reduhit á un sol los acusatius dobles com navem y navim.
  2. En algunes encontrades se fa sentir molt clar la i ans de la x, mes no es aquest lo motiu de sa adopció.