Pàgina:Obras completas del doctor D. Manuel Milá y Fontanals - III (1890).djvu/578

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


desde 'l principi, llegint per exemple en Ausias March asenyalades y no asenyaladas; en Lopez Soler astre benigne y no astra benigna, en Aribau serras y no serres, llavors y no llavós. Si aquesta no passa, deuria passar y valdre la regla següent: «Lo poeta que vulga que un consonant, un assonant ó molts assonants se formen seguint la seva propia pronuncia vulgar y no la mes literaria ó la mes clássica, que ho mostre en la ortografía.» Exemple: si vol que ar se pronuncie a que escriga á y no ar; si vol que les finals se pronuncien as que escriga as y no es. Motiu: lo dit poeta no ha de voler que lo llegidor que per sistema ó per naixensa usa de una pronunciació mes clássica, endevine ó acepte la del mateix poeta si aquest no 's dona lo trevall de advertirla. Es ver que en la poesía vulgar y també en la popular (que en punt á versificació no sempre es bona guiadora) y ádhuc en molts bons poetes lletrats se trovan exemples de eixos (pera nosaltres) mals consonants ó assonants, mes de alguns sabem que n' han fugit y esperam (y ab aixó sol no será mal aguanyat lo present article) que 'ls altres s' esmenarán de aquest pecatet [1].

 Grat sia á Deu, ja hi som, usant de las bones paraules de un poeta. Ja havem arribat á la conclusió. ¿Quina será aquesta? Pensam que hi hauria de haver dues menes de llenguatge:

I.ª Una literaria general (y si no 's vol dir catalana no 's diga de cap manera llemosina, sino catalano-va-

  1. Havem parlat tan sols de ortografía y pronunciació. Altres coses hi ha que demanan mes estudi, al menys per part nostra. Parlarem de una qu' es molt clara, recordant ab eixa ocasió que per haverse queixat uns mantenedors de que no tots la sabessen, va corre y 's va confondre la veu fins á un diari que entengué que 'ls dits mantenedors no la sabian. Es l' us del llur, originat del genitiu illorum, que al principi era inflexible com es escara lo italiá loro, y que després se convertí com també en francés y provenzal en adjectiu possessiu declinable. Llur es á seu, com nostre y vostre á meu y teu, es á dir, que senyala pluralitat de possessors. Una explicació poch diferent doná ja en son Sistema gramatical un dels lloats catalanistes.