Pàgina:Obras completas del doctor D. Manuel Milá y Fontanals - III (1890).djvu/579

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


lentino-baleárica), la qual es en substancia, la que, com havem dit, ha sigut derrerament restablerta y la que, ab poques diversitats, s' escrivia encara per tot arreu cap á la fí del segle xv y comens del xvi; trayentne vulgarismes, llatinismes y paraules forasteres; prenent lo bo de la llengua moderna com es, segons nos apar, la diferencia de les expressades formes indicatiues y subjuntiues, seguint sempre lo precepte que donava 'l vell retórich de triar lo mes nou de lo antich y lo mes antich de lo nou, y no volent ésser, com de certs llatinistes deya Heinnecci, mes ciceronians que 'l mateix Cícero. 2.ª Un altre llengua particular y variable, es á dir molts dialectes diferents ahont sense portar les coses massa enllá, se representás lo modo de parlar de cada encontrada, com ja s' está prop de ferho en certs escrits cómichs y 's podria fer en obres series de un temperament molt especial á un determinat territori.

 Aquest sistema tendria los seus grops y mals passos (també 'n tenen los altres), pero portaria molts avantatjes literaris y filológichs.


(Renaixensa, 1875.)



FIN.