De tal sort, anima mia,
Cada dia
Lo meu mal se fa major,
Y vos de mal en pijor
Y yo pijor que solia.
Y ab tal sest
Tot s' acabará molt prest,
Y mes sent
No 'l morir, mas ser absent
De vostre divinal gest.
Y molt mes es de sentir
Qu' el morir
Vostr' absencia y mon dezig,
Y en mirarvos mals m' afig
Qu' el viurer no puch sufrir:
Y estich tal
Que per mí tot es mortal,
Per hon tem
Que 'stich ja 'l derrer estrem,
Y en lo medi y a mes mal.
En dos estrems no 's pot fer
Medi aver,
Yo present de vos so falt,
Vostre ser munta tan alt
Que no 'l veu nostre parer:
Hon consist
Que entre mi y vos tenint vist
Tan gran tret,
Primer yo seré desfet
Qu' el remey me vinga trist.
Nom resta sino 'l clamar
Per aleujar
La dolor qu' en mi te presa,
Y si aquest remey vos pesa
Esclat yo, no ajau pesar:
Mon torment
Fassas á vostre content,
Y, ma vida,
Sola vos siau servida;
No tinch altre pensament.
Ya no us vull per que 'm vullau
Ni perqu' em fassau merces,
Sino sols perque vejau
Queus am sens poder fer mes.
Per que vos m' ajau d' amar
Yo nous vull, señora mia,
Ans descanç sols de penar
Y en servirvos nit y dia:
Tant que quant me maltractau
Tinch per cert que 'm feu merces,
Bastam sols que conegau
Que us am sens poder fer mes.
