F.M.F
Vull anar al Cel: per axò n'he escrit aquexos cants d'anyorança. No voldría anar-hi sol: per axò los publico ara y-ls trach a faró, tal vegada sense ser-ne gayre merexedors. Aquí podría acabar lo pròlech d'aquest llibre. Mes digàm·ne alguna cosa més.
No sé quin atractiu té per les criatures lo voliol, aquella cuqueta rodona y vemella que-s posa en las lliris, y més encara en les mates de boix, sobre tot en les altes montanyes. A Cerdanya l'anomenan marguerida, y a Blanes li donan lo poètich nom de gallineta de la Mare de Déu. D'altres insectes los noyets ne fugen ab pôr y ab prou feynes los gosan tocar; al voliol lo cercan entre les fulles, lo cullen com una pedra preciosa y, sense fer-li mal, lo fan servir de joguina. Quan jo era petit, a dotsenes de vegades, ab los altres noys, las anavam a caçar entre-ls 11iris del hort, sabre la blancor dels quals semblavan talment rubins. Quan sortosament ne trobavem un, nos lo posavem joyosos a la mà, que ell ab peu llest s'afanyava a recórrer, tantost a la dreta, tantost a la esquerra, tantost de part d'amunt a la cara de la mà, tantost de part de sota. Posavam la mà de dits cap a terra, y ell seguía caminant, caminant; la clohíam, y ell, a les fosques, trescava sense parar un punt. Quan conexíam que·s cançava de fer anar sos peus de mosca, posavam la mà de dits enlayre, y ell, cercant un
