Pàgina:Obres complertes de Jacinto Verdaguer - Vol. VII (1908).djvu/10

repèu pera pendre volada, se-n pujava amunt, amunt sempre. Quan a al cap-d'amunt del dit polser, se trobava baix encara, y s'enfilava al índex, y quan arribava al bell cim del índex se-n pujava al dit del cor: allí donava dues o tres voltes, y, no veyent un pujador més alt, s'aturava. Axecava sa closca vermella picada de negre, que-s partía en dues portelles, treya de sota unes aletes petites com dues llentíes y primes com tels de ceba, y, ajudant-li a extendreles ab una bufada, prenía lo vol, mentres nosaltres li deyam: «Voliol, voliol, ensenya-ns lo camí del Cel.»
Axò meteix que jo deya a aqueix simpàtich insecte, abans de sortir del paradís de la infantesa, ¡quantes vegades ho he repetit després en lo llarch y travessós viatge de la vida! ¡Quantes vegades ho he dit a la matinera calandria, al veure-la en les primeres hores dels díes d'istiu enarborar-se com una fletxa tot cantant, com fins a perdre-s de vista! ¡Quantes vegades, en ma curta vida marinera, ho he dit a la àliga de mar, al veure-la encelar-se entre-ls núvols de la tempesta! ¡Quantes voltes ho he dit a les estrelles erradívo-les, que, mudant-se de lloch, com diu la gent sensilla, semblan obrir-nos la vía cap amunt ab sa lluminosa estela! ¡Quantes vegades, al ensopegar una d'aquestes poques ànimes angelicals que estàn de pas en lo món, com les orenetes, li he dit al veure-la-n sortir: «Anima, bona ànima, ensenya-m lo camí del Cel!»
A la gran amor que sempre he sentida per ell, com si m'hi atragués un imàn extraordinari, s'han unit, fent-me d'esperó, los desenganys que he rebuts en la terra. Veusaquí l'origen y lo per què d'aquest nou llibre, que es la segona part de les Flors del Calvari, germà d'aquelles aspres quexes y fill d'aquelles penes y dolors. Lo Cel es la corona de la vida etribulada y la única y bella expliació