Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/111

multae sunt. No's fica l'Iglesia en la forma particular del règim, mes sí dóna les línies generals de l'edifici, desde que ensenya la finalitat del mateix; l'humanitat poblant la terra és l'immensa familia de Déu qui, composta de nombrosíssims membres, ha menester quiscún d'ells de propria i peculiar habitació. El regionalista qui rebutja la religió de Crist es trobarà en grans mal-de-caps per arrodonir i completar son sistema; ha de regonèixer la necessitat de l'unió entre'ls membres, i el dret d'aquests a viure vida propria i no solament comunicada, és a dir, sentirà fortament l'antinomia de l'unitat i de la multiplicitat i no sabrà com conciliar-les. D'aquí ve que, generalment, el racionalista en la ciencia política i social sía cosmopolita, o a lo menys defensor de les grans unitats uniformades. Encara que, per raó d'ésser home, senti el plaer de la vida regional, coneixent la necessitat de grans unitats per raó del desplegament de la civilització, no sab com conciliar les dues coses i sacrifica la primera a la segona. Al revés el pensador cristià, ric de recursos en tot lo que atany al govern dels homes, veu clarament la possibilitat de la conciliació entre les dues aspiracions de l'home, creu que ambdues poden surar salvant així l'integritat humana.
Fins com per instint se nota aquesta diferencia característica entre racionalistes i cristians. La literatura, genuina representació de la manera de pensar i sentir dels homes, fins al punt d'ésser també significada amb el nom de lletres humanes, en sa tendencia racionalista manifesta preferencia, generalment parlant, pels assumptes generals, per les passions i sentiments en sa expressió no determinada i concreta; i al revés, la literatura cristiana ama lo particular, lo concret, lo vivent en la realitat, els fets que revesteixen caràcter regional, els matiços de passions i sentiments determinats per les influencies locals i de raça. Els mateixos noms dels escriptors són penyora i argument de la certitut de lo que afirmem. L'il·lustre Manzoni i el P. Bresciani en Italia, el flamenc Enric Conscience, i en Espanya, el vascongat Trueba, el montanyès Pereda, l'andaluç, Fernan Caballero, la gallega Rosalía de Castro Murguia, el català Piferrer i en Menéndez Pelayo, gran regionalista de totes les regions espanyoles, homes tots de vera fe cristiana, són al mateix temps zelosos