homes, sinó entre les besties, proveníen de cibis et venereis, i veiem en nostres díes les concupiscencies ésser les qui encenen la dinamita que amenaça capgirar l'ordre social. Mai havem cregut que'l vi, les patates o el carbó hagin d'ésser el llaç d'unió entre'ls habitants d'una encontrada; el diner mai ha sigut ni serà principi ordenador; al revés, és molt desordenador i vol molt d'enteniment; necessita d'ell la regió o comarca, sens ell no pot passar la societat; mes, es un principi superior al diner lo que ha d'unir als homes entre sí, fent circular la vida per les venes del cos social i donant increment a sos membres.
Hi ha moltes altres forces humanes qui tenen verdadera eficacia en la vida regional, mes qui no són pas per sí mateixes causa de vida. La filosofía és una gran cosa: poble qui pensa, no és mort; un enteniment qui treballa, vol dir una ànima viva qui, rectament il·luminada, pot conduir el cos pel verdader camí. Mes, l'enteniment humà necessita de l'enteniment diví, no's basta a sí mateix, té un cercle molt reduit, i, si no's basta a sí mateix, menys arribarà a poder donar vida al conjunt social. ¿Quí tindrà prou superbia per pensar que son enteniment pot
ésser lo substantiu d'un poble? Els organismes els crea la naturalesa, els homes sols poden cuidar de no posar obstacles a ses funcions i ajudar a la felicitat de l'operació; mes donar-los vida, és impossible. Ja pot cavilar el despert esperit d'en Almirall, ja pot treballar amb sa constancia i energía verament catalanes: a sa paraula no eixirà un sér vivent i viable. La poesía desperta les potencies d'un poble, amb ses dolces ondulacions penetra i ungeix lo més amagat de l'ànima; mes ja pot fer en Frederic Soler, fecond dramaturg del nostre temps i de la nostra terra; amb sa poesía, no sempre cristiana, no farà reviure els sentiments, mòbils de les grans accions; com la corrent galvànica farà moure al mort, li donarà una apariencia de vida; mes passada la delectació de la poesía, els sentiments restaràn altra volta endormiscats o pervertits. El dret sosté i manifesta l'armonía de la vida social; però és més aviat un efecte que no pas una causa, expressa lo que és, se modifica al mateix compàs que'l poble; però ajuda en gran manera a sostenir aquella vida qui és convenient al poble, és la canal per on corren congregades les aigües, que d'altra manera es perderíen amb detriment
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/120
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.