cions cristianes, guiades per l'Iglesia, arriben, se pot dir, a son zenit, i sols quan el magisteri públic de l'Iglesia és rebutjat per les nacions, aquestes se troben altra volta oprimides pels moderns Cèsars.
Es, doncs, cosa evidentíssima el perfet paral·lelisme entre l'esperit cristià d'un poble i la llibertat civil i política de que disfruta; el lliberalisme masònic tingué interès i sortí amb la seva en enganyar al poble fent-li creure que l'Iglesia era enemiga de la llibertat; mai enganyà a l'home verament instruit; mes avui, després de l'encíclica Libertas, tot home qui sab lletra i l'ha llegida, ha de confessar que Lleó XIII l'ha elevada a la categoría de principi canònic, tot separant el gra de la palla, essent la llibertat civil i política dels pobles, volguda i desitjada per l'Iglesia.
Gràcies a Déu, no som sistemàtics, ni pretenem fer venir al Papa a nosaltres, sinó que, al revés, treballem, com és de raó, per a seguir-lo sempre a ell en el camí de la veritat: i fem aquesta introducció per a que no sembli que gastem son augustíssim nom per a donar força a una tesis predilecta. El Papa no diu que'l regionalisme sía l'única forma de la llibertat vera; és indubtable que no faltarà en lo més mínim al respecte doctrinal al Papa qui sostingui una altra forma social i política; però també és cert que's dedueix rectament de l'ensenyança pontifical, ésser com la manera natural de la llibertat cristiana, la llibertat regional.
Aquest pensament del papa Lleó té ja precedents en els documents emananats anteriorment de son soberà magisteri, i fins en el caràcter qui distingeix son poderós enteniment. Es aquest generalitzador i pràctic, mai abandona el principi científic, ni mai s'oblida de l'estat present de les coses contingents i variables; l'unitat i la varietat queden armonitzades, ni l'una ni l'altra
