os principis disolvents s'oposaven a Catalunya, al començar del sigle XIII, a l'unitat de pensament, per la qual treballava l'ordre de Frares-Predicadors amb racional energía: la maldat herètica i l'incredulitat rabínica i mahomètica. Sabut és que l'heretgía a Occident, fins quan ha sigut importada d'Orient, ha tingut sempre un caràcter pràctic, essent generalment parlant com els precedents i gèrmens de les actuals sectes comunistes i nihilistes. Una part de la gent moderna s'ha complascut en fer passar als antics heretges per hèroes i màrtirs de la llibertat del pensament, mes l'historia ensenya que per regla quasi universal foren més homes de concupiscencia que d'especulació; i fins en els deliris i fanatismes dels il·luminats promptament venía la conseqüencia pràctica. Es clar com la llum del día que aquelles sectes qui es tapaven amb apariencies místiques, encobrint-se amb un gran puritanisme evangèlic, eren sectes antisocials, no aberracions intel·lectuals que's contenten d'existir en uns quants caps entenebrats, sinó apetits d'una desfrenada concupiscencia que no pot soportar les trabes que naturalment imposa l'organització social. No s'admiri, doncs, ningú de que's procedís amb rigor en els temps antics contra les sectes, ja de sí desfrenades, puix era qüestió de defensa social, i de sostenir els principis d'una civilització qui ha donat a l'Europa una preponderancia permanent sobre les altres parts del món, i que l'heretgía hauría ja ofegat abans de que aquella conseguís son desenrotllament. La linia dels Pirineus era un formiguer d'heretges, no sols per ésser més aprop de França, on l'heretgía dominava més, sinó perquè allí les tenebres feudals els favoríen. Ja en 1197 el rei en Pere, en una reunió de bisbes a Girona desterrà als Valdenses, vulgarment dits Sabatats o Pobres de Llió i tots els altres, quorum nou est nume-
