sima literatura vivista és verament cristiana, tota s'encamina a un mateix i altíssim fí, i partint de la ciencia del coneixement de sí mateix fineix en el coneixement de Déu: hic est cursus absolutae sapientiae, cujus primus gradis est Nosse se, postremus Nosse Deum [1]. La pietas nostra, com ell bellament diu, és la que mou sempre sa ploma, mai perd aquest caràcter ni en ses relacions literaries amb l'Erasme i altres de sospitosa i fins viciosa ortodoxia, i el pensament fonamental del nostre Vives, son intent científic i literari, la meta del seu esforç, l'empresa que's proposà executar, ens sembla ésser la que tant maravellosament complí el nostre mestre Sant Tomàs d'Aquino, això és, agermanar la ciencia humana i la ciencia divina, i amb més exactitut encara parlarem dient que volgué unificar-les, fent encaixar la ciencia natural amb la sobrenatural. I aquesta idea no és una deducció nostra personal després de la lectura de les obres del Vives, en les quals sempre hi panteja aquest principi, sino un propòsit que en més d'un lloc consigna explícitament el magistral escriptor. Posa la religió per basa de la Sabiduría en l'Introductio ad Sapientiam i altres llibres per l'estil, vol la lectura dels clàssics, mes amb subjecció a la fe catòlica, sempre enllaça i barreja en el crisol de son recte criteri la sabiduría gentílica i la cristiana; en els llibres De Anima parla agrament dels qui volíen tractar les altes i difícils qüestions amb la sola llum de la raó, protestant ell de que vol tractar-les a la llum de la veritat, que és una, impugnant, sempre que se li presenta ocasió, el principi aleshores molt estès i que ve a ésser la llevor del modern racionalisme, que una cosa pot ésser vera per la revelació i falsa per la raó. I en el llibre IV, capítol II, De tradendis disciplinis (2.a pars), explicant els motius per què ell escriu de Prima Philosophia, després que Aristòtil escrigué μετἁ τἁ φνσίΧἀ, diu que ell no's dirigirà ad gentiliciam lucernam… sed ad facem hanc solarem, quam Christus mundi tenebris invexit; i més amunt, en un dels pocs llocs en que dòna a Sant Tomàs l'importancia que's mereix, si bé quasi no se'n separa en la doctrina, parlant de còm els Pares de l'Iglesia s'havíen aprofitat de la sabiduría gentílica, cita el següent text de Sant Jeroni, a qui era
- ↑ Introductio ad Sapientiam; fí.
