Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/55

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 55 crop).jpg

CAPÍTOL VII

La llengua de l'oració

E

s molt gran la semblança que hi ha entre la poesía i l'oració: són ambdues especies d'un mateix genero, si de la segona mentalment abstraem l'influencia sobrenatural i divina. Els sants de gran oració han sigut grans poetes: així veiem en l'Antic Testament a Moisès i a David, homes qui, segons la Sagrada Escriptura, eren grans amics de Déu, arribar en sa contemplació a parlar-li cara a cara, i al mateix temps deixar escrits càntics d'eterna hermosura; i en el temps de la Llei de gracia són innumerables els que podríem anomenar, bastant recordar a Sant Bernat, Sant Francesc, Sant Joan de la Creu, i les verges Teresa de Jesús i Rosa de Lima, ànimes totes de tant valenta oració com força poètica. Doncs bé, ningú dubtarà que la llengua propria, natural i adequada de la poesía és la llengua materna del poeta; ni ningú deu tampoc dubtar que la llengua propria i adequada per orar és la natural de l'orador. I comencem per aqueix argument que podríem qualificar d'experimental, perquè'ls catalans tenim a la vista, amb una evidencia que no admet rèplica, que les facultats poètiques d'un poble es manifesten en tota la seva extensió a l'usar la llengua propria; que estan encongides i aminorades si l'instrument d'expressió és un idioma foraster, per conegut, ric i apropriat que sía a la poesía en general. En la llengua vulgar tothom hi canta: desde'l glosador qui no sab lletra, fins a l'home acadèmic qui s'inspira en els texts hebraics, grecs i llatins; al primer se