Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/61

número, pes i mida. No destina tots els homes a hèroes, no vol que sía cosa comuna i corrent la sublim violencia; sinó que amb foments naturals crida a la flaca voluntat humana per seguir el recte camí del ben obrar i atènyer el nostre darrer fí. L'aplanar montanyes i omplir les fondes valls per fer el camí més suau, l'endolcir el dever per facilitar el sacrifici que amb sí porta, és conducta general del bon Déu en el govern de la nostra naturalesa.
La vida regional és condició favorable a la virtut, és el medi en que d'una manera més esplendent se manifesta i multiplica l'esperit; al revés, observeu com la tendencia, anomenada avui naturalista, o sía la vida carnal, tant en la forma literaria com en la pràctica, cerca els grans centres, viu i prospera al fetor de les clavegueres, i no sab respirar l'aire puríssim embalsamat per la flor de l'espígol i de la farigola. Els dolcíssims sentiments naturals, afavorits per l'influencia regional; l'excitació continua que la llar i la patria exerceixen sobre l'home qui porta vida regionalista, són una condició de moralitat, que basta contraposar a l'influencia dels moderns centres babèlics, feix d'homes sens cap lligam espiritual entre ells, units solament, generalment parlant, per estímuls materials i egoistes, per comprovar que la força de les circumstancies en l'un cas i en l'altre, que l'impuls que comunica a l'home la vida regional, o el que reb de la vida artificial creada per raons polítiques i concentrada en un sol punt, són oposats per diametrum; i que, per lo tant, si en el primer cas la planta de la virtut troba una terra ben disposta, en el segon el vici la troba també de gran fecunditat. Observeu com en els paíssos que serven la forma regional, se troba generalment morigeració en les costums; ningú parla de costums patriarcals en els grans centres polítics moderns, i qualsevol qui s'hi pari compendrà com són dues coses antitètiques i inconciliables, I és precís fixar-se en el sentit de la paraula patriarcal, que és mot enterament regionalista, i que manifesta el concepte d'aquesta forma social en el sentit que nosaltres l'havem explicat. Mes ¿és possible, dirà tal volta algú, judicant-nos excessivament crèduls, la vida patriarcal en una època de civilització avançada? La complicació que en la manera d'ésser de la població porta l'interès mercantil i industrial, ¿és compatible amb la forma familiar? ¿Pot reviure l'antiga forma gentilicia?