Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/94

de que'ns parlen alguns historiadors, sinó ni més ni menos que una miserable disolució social. Fou la mort espontania d'una societat, d'un ordre civil que havía espelit l'esperit de vida; i la destrucció subsegüent que atemoritzà a l'Europa entera, la caiguda de tantes antigues i venerables institucions, no fou deguda a cap vigorosa força, sinó senzillament a la descomposició del cos que al més petit impuls de les baixes passions no tenía resistencia que oposar. Finà, doncs, desastradament el cos, perquè abans havíen ja mort els membres, les diferentes encontrades de la nació quedaren sens vida; París vingué a ésser, usant la desdenyosa frase de Tertulià, qui l'aplicava a Atenas, una ciutat xerraire; els filosops, llegistes i poetes cortesans eren admirables per entretenir i galantment distreure a aquella gent qui no tenia rès més que fer sinó divertir-se; mes el cos social i l'edifici polític anaven desfonamentant-se, i dins de poc no tindràn resistencia que oposar a uns quants malfactors disfreçats de patriotes i filosops. L'argument més fort contra'l centralisme és la revolució moderna; aquesta era impossible amb l'antic sistema social regionalista, com és impossible una malaltia grave quan els humors estàn equilibrats y degudament distribuits per tots els membres del cos; a la naturalesa, ni individual ni socialment considerada, se li pot fer violencia; quan l'ordre social, quan l'humana jerarquía es funda en la naturalesa, quan la societat dels homes se desenrotlla en virtut de ses lleis essencials, ella gaudeix de llarga i sana vida; quan els homes volen organitzar un artifici social, per ben organitzat que sembli, la vida de la societat no és ni ordenada ni llarga: lluita per recobrar sa forma natural, i per això veiem quasi bé sempre la reaparició del regionalisme després de la disolució de les grans unitats. Tenen aquestes en l'historia un fí providencial; Déu es val d'elles per exercir una influencia més general i forta sobre'l món, però usant una fórmula escolàstica, podem dir que són formes vials, és a dir, transitories, i amb caràcter de medis per arribar a un fí. Mes la forma natural i permanent de l'humana societat, com pensem deixar clarament demostrat, és indubtablement la forma regional.
 La Revolució, doncs, vingué a conseqüencia de l'aniquilació de l'antiga societat regionalment organitzada, i, per lo tant, en