Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/117

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—frèvola i lleu i com esborradissa—,
jo la veia nimbada d'una rara
suavitat, d'un no sé què. Hi havia
en el teu gest una dolçor pregona
com el brollar d'aquella font oculta.
L'evocació del jorn aquell seria
presa, després, en un sonet on restes,
per sempre més, present entre nosaltres.
No, no del tot el dia aquell partires!
I jo servava l'esperança incerta
que tornaries algun jorn, que encara
una altra volta, junts, enfilaríem
els perdedors camins de la muntanya
i que tu et gaudiries de conèixer
que el món és bell amb sos camins innúmers.

Però aquest món ja no és el teu. L'amiga,
l'amiga teva i meva, no fa gaire,
m'ha revelat el teu secret —¿hauria
pogut sorprendre'm? Per camins molt altres
una veu t'ha cridat, i l'has seguida,
com al pastor la confiada ovella,
fins a la pleta on cap mal vent no arriba,
lluny dels camins que els peus mortals s'enduen,
lluny dels camins que inútilment t'esperen.
Allà, el secret d'una bellesa íntima
l'ànima teva ha descobert, més pura
que la bellesa que els sentits percacen:
la mística, incorpòria bellesa
que els elegits de Déu gusten tothora
en la immolació de llurs potències
al Tot del tot, a l'Únic que no passa.
Llurs vides són com un encens que puja;
llur món escapa als nostres tristos límits.

L'amiga em diu que, ans de deixar-la, encara
li has recordat el dia aquell, el dia
únic que en aquest món t'he pogut veure,
com una flor que en un sol jorn s'esfulla,