Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/116

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La breu i dolça companyia

 A Rosa M.a Kowerdowiczs, avui Maria
 Magdalena de la Creu.

Que bé recordo el jorn aquell! Venies
de la ciutat. El dia abans encara
ni menys sabia que en el món tu fossis.
Amics tu i jo d'una mateixa amiga,
tot un bell jorn fórem companys de ruta
pels llargs camins que es perden entre boscos,
muntanya amunt. Per primer cop —i únic—
compartírem el temps, el sol i l'aire,
l'esforç de les pujades, la bellesa
solitària dels cims i la gaubança
de reposar vora la font que brolla
a l'ombra fresca d'un vell om, oculta
en un clot on la molsa és sempre verda.
Fou nostra llar fugaç: hi compartírem
un mateix foc, una mateixa pedra
—taula propícia al nostre pas de nòmades—
i allà, en la pau d'aquella vall deserta,
per uns instants plàcidament s'uniren
les nostres veus, entrelligant paraules.
Quan t'allunyares, l'endemà, del poble,
oh, jove amiga!, dins tos ulls brillava
el goig d'aquell qui ha descobert tot d'una
quelcom d'inconegut. La nit aquella,
jo estic segur que, en somnis, reveuries
els nostres corriols, els nostres arbres,
la font tranquil·la i aquella herba fresca
on el teu cos s'abandonà una estona;
i un nou perfum ta cambra envairia:
l'odor salvatge de les teves robes.

Del tot no vas partir: de tu restava
la recordança d'una cosa efímera,
però que deixa rastre. Ta figura,