Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/123

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Com dos infants

Aquest matí, dins els verger, jugaves
amb ton petit infant. Rèieu alhora,
sonorament. Els ulls us resplendien
d'una mateixa joia. La teva ànima,
treballada i complexa, esdevenia
meravellosament senzilla i clara.
Oh, el tendre infant enjogassat, que feia
el seu esplai de tu! Quan ell fugia
tu l'encalçaves, fent semblant de córrer,
i encar no l'atrapaves; si aixecava
la mà amenaçadora, com fingies
esquivar son enuig! I, per besar-lo,
tu, que altiu passes entremig dels homes,
el cos vinclaves, com un jonc flexible...
El gai deport us igualà una estona,
com dos infants del mateix temps! ¿Quin era
el més petit? ¿Quin era el que establia
la llei del vostre joc? Somrius encara
del record benaurat, i vas dient-te:
—Jo del meu fill modelaré la vida,
li ensenyaré les lletres i les coses
del món, que ara no sap; i, a la meva ombra,
ell aprendrà a ser gran...— Però és més bella
la seva saviesa —que en cap llibre
no hauria jo trobat— car, alluntant-me
de l'aspre món i el fregadís dels homes,
tranquil·lament, sense ell ni menys saber-ho,
m'ha ensenyat a ser infant altra vegada.