Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/124

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La revifalla

Aquesta tarda clara d'hivern sense malícia,
tempta el delit de l'àvia, seguda al marxapeu.
I deixa la masia, quan ja ningú la veu,
per a millor inundar-se d'aquesta gran delícia.

I, amb cura de no caure, pas a pas, (com és lluny
els temps que ella corria com una cervoleta!)
del viarany amic va resseguint la veta,
el cap cot, el bastó ben agafat al puny.

Oh, quin plaer sentir-se lliure de renys i traves!
I com és enutjosa la por insistent dels fills!
Ells són tot amenaces; només veuen perills!
Ella, avui, sent com un desig de coses braves.

Avança camí enllà, plàcidament; esguarda
les hortes i les vinyes i els arbres —vells amics—
i es sent rejovenida del sol de mitja tarda
que dóna escalf als membres caducs i fredolics.

Amb una empenta més, el viarany la porta
fins aquell bell racó del bosc, que tant li plau.
Com li abelleix aquesta reposadora pau
on, aspirant la flaire del bosc, es reconforta!

I, encara una altra volta, veu la mateixa estampa:
la casa amb la porxada i amb l'era i el xiprer,
i el bé de Déu de terres que al seu entorn s'escampa,
i, més avall, el poble petit, amb son cloquer.

Aquí el seu món acaba; la seva llarga vida
no passa d'aquests límits, ni sap d'altre horitzó.
Quan la seva hora arribi, d'aquesta visió
se n'endurà la imatge dins l'ànima estergida.