Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/136

Dona penitent

¿Com han pogut tos passos
arribar fins aquí?
Tu, impúdica joguina de tants braços,
que de l'amor venal fas ton botí,
¿què hi vens a fer vora d'Aquest que és signe
d'un altre amor més alt?
Quin nou antull et mena? Tu no ets digna
de passar aquest portal,
ni de tocar la fímbria de sa vesta,
ni de mirar-lo solament...—
I tu sents aquests mots en cada esguard que lluu,
estupefacte, al teu entorn; i resta
clavat ton peu, sense avançar ni un pas,
muda i confosa, sostenint un vas
de preciosa essència
i cercant, entre els hostes, la presència
de l'Únic a qui aspira ton cor las.

I Ell, que penetra el pensament
i el passat i el present
i el més recòndit de la nostra vida,
t'ha somrigut, dolcíssim, com dient:
—Per fi has vingut, oh, dona penedida!—

En tu ressona son parlar d'ahir:
—Jo sóc la veritat sense mudança;
pels cors extraviats sóc el camí;
pels cors malalts, la vida i l'esperança.—

Mes, quina lluita dintre teu s'entaula!
Quin titubeig entre l'antic costum
i el nou impuls que et ve d'aquesta Llum
i d'aquesta Paraula!

L'amor transfigurat que el cor t'emplena
empenyia tos peus vers el Senyor;
però el record del teu passat els frena
amb lligams de vergonya i de dolor.