Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/137

Voldries ésser prop i lluny. Voldries
estrènyer-lo en ton pit tempestejat;
com l'Esposa del Càntic, prou diries:
—Vine, vine de pressa, Benamat,
i el meu neguit sufoca
amb besos de ta boca.—
I, ensems, voldries defugir aquests ulls
que, al fons de la teva ànima llegeixen
tota la iniquitat de què es cobreixen
els teus pretèrits dies,
dels quals ara voldries
arrencar tots els fulls.

I caus als peus del Mestre, agenollada;
i, sense dir paraula, panteixant,
obres el vas que portes i, a l'instant,
resta tota la cambra perfumada
de l'oli amb què els ungeixes (oh, sorpresa
dels ulls atònits, que no t'han compresa!)
Passa com un torrent l'efusió
d'aquests instants de joia i de dolor,
de plor desfet i d'innombrables besos,
sobre tes mans, en prova de perdó.

Quin impensat misteri, quin taumatúrgic vent
fa colltorçar la rosa del teu cos penitent?

I sents que diu Jesús: —Ets perdonada
pel molt que has estimat.
La infàmia del passat
el present l'ha esborrada.

Mes, no et basta el perdó: vols l'amor de l'Amat.

Per 'xò no et mous i restes prosternada
i, amb una revolada,
(astorats, els deixebles fan tèrbols pensaments)
deslligues l'abundosa cabellera
que un dia fou bandera
lliurada a tots els vents.