Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/138

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


I amb ella eixugues aquests peus divins
que has seguit a través de tants camins.

Tu el vols captiu per sempre; i si no gosa
ton cast amor estrenyèr-lo en ton si
i dir-li, com l'Esposa:
—Ara que et tinc, oh, Amat, no et vull jaquir,
dels teus cabells les esbullades trenes
entrelliguen sos peus amb pietat
i són com suavíssimes cadenes
que no el deixen fugir del teu costat.
Car, tenint els seus peus, ja tens l'Amat.—

I Ell, que coneix tot el que hi ha de pur
en el teu gest de cérvola ferida
i tot el que seràs en el futur
per la fe que t'empelta nova vida,
deixa que els peus cedeixin, indulgents
als teus fervors i als teus defalliments
i et beneeix benignament, posant
la seva mà damunt la teva testa,
mentre així diu, al seu entorn mirant:
—Neta és de culpa des d'aquest instant;
no és del meu grat aquell qui la molesta.
Que ella ha vessat damunt mos peus el nard
i els ha arrosat de llàgrimes i besos
i ha fet un drap dels seus cabells estesos
per eixugar-los humilment encar,
perquè, en son agraït desprendiment,
lluny de tota pruïja temerària,
sap que una sola cosa és necessària
per posseir mon regne eternament.
És la caiguda qui, caient, s'ha alçat,
per sempre redimida,
i, al foc de l'Amor únic, ha cremat
tots els falsos amors d'aquesta vida.
I sàpiguen, aquells qui han de venir,
que aquesta dona, renascuda pura,
com preparant-lo per la sepultura,
amb mans devotes, el meu cos ungí...—