Aquesta pàgina ha estat revisada.
Sonets dispars
I. Quina cosa més bella...
Quina cosa més bella no fóra, a la tardor,
quan la fulla tremola malalta, esgrogueïda
i s’inflamen les postes d’una rara encesor,
veure al jardí una rosa superbament florida!
Símbol de joventut i de gràcia exquisida,
fóra més noble encara la seva formosor
vora la crisantema retallada i marcida
i la dàlia pomposa sense mica d’olor.
Així talment ressaltes —entre tanta donzella
que es fa artificiosa, volent semblar més bella,
i es tenyeix i s’estuca fins a fer-se malbé—
oh, tu, que conservares la natural bellesa
i esguardes compassiva llur vana niciesa,
com una rosa autèntica les roses de paper!
