Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/171

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Oh, quin amor no fóra el teu amor, que féu
 possible tanta glòria!
I quin esforç més ímprobe per conquerir el trofeu
 de l'àrdua victòria!

Tu dónes a la pedra amorfa ànima i sang,
 al teu instint subjecta,
i ella se't lliura en formes que revelen ton rang
 de creador perfecte.

En formes que recorden l'antiga veritat
 que diu: —Tot mor i passa;
només l'art veritable ateny l'eternitat
 i a l'home sobrepassa.—

Modern i antic, tu ens mostres —oh, ingenus capitells!—
 com fàcilment s'alia
a mòduls que il·lustraren medievals cisells
 la nova imatgeria;

com l'art no coneix límits d'espai ni temps i com,
 en generós contacte,
la vida, més que els falsos enginys, t'ha ofert quelcom
 millor que l'art abstracte.

Salut, amic! Quan deixis aquestes llums d'ací
 per unes llums més pures,
aquestes pedres vives no et deixaran morir:
 en elles, tu perdures.