Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/192

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


VII

Abans que el sol hagi tombat la serra
i floreixi d'estels el firmament,
el cos de Dòrcon és cobert de terra
vora el canyar per on flauteja el vent.

Dafnis i Cloe —trasmudats de pena—
espargeixen damunt el malastruc
roses i llet, oh delicada ofrena!,
i dels raïms verdosos l'aspre suc.

Després s'allunyen, enllaçats de braços;
sota una alzina, deturant llurs passos,
es besen tímids, consirosament...

Dafnis sona la flauta abandonada
i els bous de Dòrcon, amb llur veu planyent,
d'un llarg braol esquincen la vesprada.