Aquesta pàgina ha estat revisada.
VI
—Jo en pac et donaré per recordança
la flauta que aquests aires van oir.
Sigui ella el present de nuviança
que us faig, a tu i a Dafnis, en morir.—
Cloe pren en son braç —fina garlanda
avesada a les danses i a l'amor—
la testa que el voler ja no comanda
i aparta els rulls del rostre moridor.
Després, veient que el seu alè demanca,
tomba la dolça testa, com la branca
que amolla el fruit i es corba del seu pes
i, de profunda pietat vençuda,
besa aquells llavis pàl·lids i, al seu bes,
somriu la boca, ja per sempre muda.
