»I, si ans fui com un roure que el torb rabent no abat,
ara impotent em sento, com un pollancre tendre.
Com ell es vinclaria la meva voluntat
si un jorn volgués l'esquiva el meu amor comprendre.
—Oh, malastruc! L'estimes, mes, ai!, que l'estimada
és tota esfereïda del teu encalçament
i fuig, fuig del teus braços com una esperitada,
com cérvola acaçada, més ràpida que el vent.
Jo sé que, des d'un aspre penyal, amb forta veu,
tu li tramets —on sigui, al bosc o a l'àuria sorra—
promeses temptadores i precs fervents, arreu,
o, engelosit, pels aires mous la ciclòpia porra.
Però en l'amor no basta el sentiment d'un sol;
son cor t'és més difícil que una ciutat murada;
per molt valent que siguis no venceràs l'amada
i ni precs ni amenaces no et portaran consol.
Deixa, doncs, Galatea; cessi l'inútil plant
que una altra veu amiga sempre amatent la troba
i, mentre tu la crides, en ignorada cova
ella reposa, dolça, sobre el pit de l'amant.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/202
Aquesta pàgina ha estat revisada.
