Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/201

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


El plany de Polifem

Elle est là, toujours là... Je ne puis l'arracher!
Albert Samain (De Polyphème) 

Viu sol en fosca espluga, sota la roca viva;
conra les seves terres, pastura el seu arment;
fins ara, que una bella nereida l'encativa,
lliure visqué son cor de l'amorós turment.

És fort i res no tem, ni Júpiter; tan fort,
—i tan cruel, alhora—, que les mateixes feres
l'esquiven, quan el topen del bosc per les senderes.
I lluitar amb ell, pels altres pastors, fóra la mort.

I és lleig: enmig del front té un sol ull per faró;
son cap és una roja crinera esborrifada;
el tronc d'un pi escorçat li serveix de bastó;
sa veu retruny pels cingles com una gran tronada.

Mes, ara prou voldria que fos de bon sentir;
ara l'hirsut cabell amb el rascle es pentina
i, quan la llonga barba s'ha retallat, s'inclina
a un toll i el fosc visatge prova d'assuavir.

—Oh, Polifem! Quin màgic poder t'ha canviat?
Per què, curós, t'agences com per anar a una festa?
¿On és la teva indòmita i altiva llibertat,
tu, l'esquerp avesat a solitud fe resta?

—Fins la més alta torre —diràs— pot caure un dia;
l'heura més feble, estrènyer i occir l'arbre robust;
en l'erm més desolat pot néixer una flor pia
i el neguit de l'amor en el cor més adust.

»Així fou com un dia, de sobte, vaig sentir
quelcom que fou la culpa del dol que m'aclapara:
aquells ulls i aquells llavis i aquella dolça cara
han trasbalsat mon viure, s'han fet senyors de mi.