Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/244

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


L'encalçament

A la memòria de Joan Gibemau Ribas

Ella és, a voltes, envejosa... Un dia
(era un matí de maig, verd i lluent)
va veure, camí enllà, un adolescent
que amb àgil peu anava fent sa via.

Ell caminava confiat, serè;
la il·lusió tenia per companya
i traslluïen els seus ulls la fe
d'escalar el cim de l'àrdua muntanya.

Hi havia en els seus llavis un somriure
d'il·luminat i alçava, airós, el front
com si entre somnis s'escorrés son viure,
no pels camins enganyadors del món.

De l'Art, al lluny, l'atreia l'ideal
i era abastar-lo sa millor fortuna.
Mes Ella va mirar-lo amb ull fatal
—Ella, que és ombra, acabament i runa!

Ella sotjava cada pas que feia;
ell era inerme, no temia el dany.
Quan ell, de cara a l'horitzó, somreia,
Ella sentia créixer son afany.

Fins aquell jorn que li barrà el camí,
com un lladre de pas, i, engelosida,
li arrabassà la joventut florida.
Tots aquells somnis foren son botí.