Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/252

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mes no hi trobaríeu la vella padrina
que el llorer portava dins la balba mà
ni la joveneta que la clavellina
a les capvesprades solia regar.

Com una ventada que escampa les fulles
de l'arbre que resta desolat i nu,
el temps, mica a mica, no hi deixà ningú,
només dels qui foren les tristes despulles.

Ja no hi ha, fent mitja, la vella xaruga;
la noia que emplena l’àmfora a la font;
la dona que renta, el brivall que juga;
el pagès que llaura fins que el sol es pon.

Oh, cases desertes, història truncada!
Quants records evoquen aquestes parets,
la quintana estèril, la vinya arrencada,
la ratlla confusa dels vells caminets!

A l’ombra serena d’aquestes muntanyes
fou, adés, el viure mesurat i auster;
les terres donaven tot el menester
i als cors no hi havia pruïges estranyes.

Un ritme pacífic menava les coses;
cada jorn, encara no eixia la llum,
s’obrien les portes que avui resten closes;
de les llars muntaven torterols de fum.

Mes, uns temps vingueren de gran parvedat;
l’eixut féu les terres difícils i escasses,
i els hostes d'un dia, cap a la ciutat,
uns darrera els altres, menaren llurs passes.

Abans no tombaren el més alt revolt
del camí que puja fins a la carena,
com esguardarien amb profunda pena
el poble i la casa que els féu de bressol!...