Ascensió
Centre Excursionista de Terrassa.
He resseguit una altra volta encara,
amb nou delit, els vells camins que es drecen
muntanya amunt: l'ample camí de carro
que giragonsa bosc enllà; l'errívola
drecera que conec d'altres vegades;
el corriol que surt a Coll de Grua
després de molt pujar; les roqueteres
per on el peu desprevingut rossola
i, encara, més amunt, la Codoleda,
camí trencat i reguerall de pluja,
el tros planer que passa ran de cingle
i el tall pregon de la canal, que mena
al cim que el rústec monestir corona.
Així que als ulls se m'apareix, ja sento,
anticipat, el goig de les altures:
aquell plaer d'estendre la mirada
als quatre vents i lliurement omplir-me
d'espai, de llum, d'immensitat —oh, joia
tonificant que sols els forts coneixen,
guardó promès als que aquí dalt s'enfilen!
Sóc arribat al cim —alta miranda—
desficiós i afadigat; batega
mon cor; em dreço enorgullit; respiro
voluptuosament... I ara una cosa
inesperada s'esdevé —caprici
dels déus o de l'atzar—: sense voler-ho,
sota un màgic encís, mos ulls es clouen
inevitablement, i així romanen,
llargament closos, com per fer més íntim
quelcom més bell, més alt, quelcom que anul·la
àdhuc la idea d'aquest món que em volta,
