Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/264

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Vibra d'indignació la Sinagoga;
llambreguen d'ira els ulls fets al Talmud;
els vells rabins han esquinçat la toga
i et volta com un torb la multitud.

—Jo veig els cels oberts; jo guaito ara
el Fill de l'Home, amb mon esguard mortal.
El veig dret a la destra del Déu Pare,
aureolat de llum celestial.—

Parles extasiat, mes tes paraules,
com les dolces paraules de Jesús,
sonen dins aquells cors a estranyes faules
i sols hi troben un pregon refús.

¿Com farà cas de la paraula teva
aquesta gent hostil, de cor jussà,
si ni els miracles no ha cregut, oh Esteve!,
i ha clos els ulls per a podê'ls negar?

I l'estòlida turba, concitada
pels doctors i els escribes irascents,
et treu a fora d'una revolada,
crispats els punys i tremolant les dents.

I és el braç que respon, més que la boca,
contra la teva fe, que res no abat,
contra la fe que irrita i que provoca,
dreta i segura com un espadat.

Una pluja de rocs esquinça l'aire
i al teu damunt, amb fúria, va caient;
i tu la reps, flectat, els ulls enlaire,
les mans creuades, sense cap lament.

I, amb veu que ja s'estronca, dius encara,
cobert de sang, caigut i esdernegat:
—Senyor, rebeu-me al si de l'Etern Pare;
no els imputeu, Senyor, aquest pecat!—