Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/265

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


II

Ara, la teva boca resta closa
per predicar la fe del Natzarè;
enmig d’un toll de sang ton cos reposa
i és el teu rostre dolçament serè.

Ja els obcecats no et faran més la guerra
i els teus amics, adolorits els cors,
a mitja nit et colgaran a terra
i del teu gest esdevindran més forts.

Pots reposar sense neguit, oh Esteve!
Enc que per sempre hagi emmudit ta veu,
la veritat no callarà: sens treva,
mil altres boques la diran arreu.

Necis aquells que amb violència estulta,
de cor eixarreït i seny obtús,
gelosos de llur temple i del seu culte,
volen desfer l’imperi de Jesús.

Llur odi el farà créixer més encara
com vent que atia el foc i el va escampant.
Molts hi veuran dels que no hi veuen ara,
per obra i gràcia de l'Esperit Sant.

El teu cos lapidat es la semença
que àdhuc enmig dels còdols treu esclat,
puix que una nova raça amb tu comença
d’herois que van inermes al combat

i moren plàcids, amb la joia al rostre,
sense feblesa ni rancúnia, en nom
d’Aquell que impàvids els sosté i els mostra
la llei d’amor que han d’ensenyar a tothom.

D’una legió de màrtirs innombrable
aquesta sang calenta és el llevat,
oh, tu, que encarnes la lliçó admirable,
primer deixeble del Crucificat!