Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/267

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


III

Pots reposar sense neguit, oh Esteve!
Enc que per sempre hagi emmudit ta veu,
la veritat caminarà sens treva;
altres mil boques la diran arreu.

,-No has vist, al front de la caterva folla,
Saule de Tars, aquell minyó fornit,
aquell que, essent de tots el cap de colla,
la teva mort iniqua ha consentit?

<; Aquell zelós donzell que sempre clama
contra els fidels, amb àvol passió?
Doncs ell serà la més ardida flama
per propagar l'Església del Senyor.

No passarà molt temps, i un cop de gràcia
capgirarà de sobte son destí,
tornarà fe la seva contumàcia
i amor magnànim el furor d'ahir.

La veu que frenarà sa cursa irada
quan vers Damasc es llançarà rabent,
oh, Esteve, <;no serà com la tornada
d'aquella teva veu dolça i clement,

llavors que, alçant encara les palpebres,
ans que el teu cos, exànime, fallís,
demanaves al Cel que les tenebres
d'aquelles ments confuses aclarís?

Quan, ja despresa dels seus ulls la bena,
copsi la veritat que adés negà
la teva imatge l'omplirà de pena
i plorarà ta mort, com un germà.

I els que l'adulen i el segueixen ara,
i els que en ell veuen el futur rabí,
amb brusc despit li giraran la cara
i ompliran de paranys el seu camí.