Aquesta pàgina ha estat revisada.
El retorn
El bosc ignot que va temptar-me un dia
era defès i m'hi sentia intrús;
però, tan forta fou la fantasia,
tan fort l'afany de desxifrar l'abstrús,
que —oh, goig insòlit!— vaig cercar-hi el bes
d'una dríade oculta —la «flor blava»—
d'un impossible somni. Però res,
res sinó angoixa i por no m'hi esperava.
Fins que una veu enèrgica i severa,
que em recordava el Paradís perdut,
va dir-me: —Fuig del risc on has caigut;
deixa al passat l'efímera quimera! —
I ara, calmat el cor, vaig resolut
vers el llindar on Penèlope m'espera.
