Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/314

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


L'enyorament

Sóc l'arbre que ha perdut la part més delicada,
abatuda, de sobte, per la fúria del vent,
i sento créixer en mi una planta ignorada:
 l'amarga planta de l'enyorament.

Crec que en l'eterna pugna entre Oblit i Record
ma sort ja és decidida; la victòria, guanyada:
mos records enyorosos tindran igual durada
que el temps que em resti viure per plorar ma dissort.

Les coses que aquell dia deixà rera la porta
m'evocaran tothora la vida de la morta:
el seu món, el seu aire, el seu gust, el seu fer...

A voltes penso, oh, joia!, que un jorn, siga quan siga,
com qui de cop retroba una medalla antiga,
 allà on m'espera la retrobaré.