Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/322

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


A Elvira

 Elegia
 A la meva néta Elvira Sellent i Arús[1]

Després de tot, jo no comprenc, Senyor,
com m'heu donat la força necessària
per suportar aquest tràgic pensament
sense morir sota el seu pes: és morta!
Morta ací baix, on la volíem viva!
S'han clos per sempre els dolços ulls oberts
a un món que li era escàpol;
s'han clos per sempre els llavis on l'aurèola
brillava d'un somriure que tenia
quelcom d'angelical, fet de puresa
i de bondat interior... ¿Per Què
volíem retenir contra la mort
aquest tresor de gràcies? ¿No sabíem
tal volta, encara, que la mort és sorda
quan ha triat la víctima?
¿Per què, al començ del teu camí, tot just
quan tot reneix, tu ens has deixat, oh, Elvira!,
flor a mig obrir que un vent gelat marfon,
somni truncat, il·lusió perduda?
¿T'hem de plorar nosaltres, que ens pensàvem
tenir la mort més pròxima que tu?
Però no ets tu que ens deixes —el teu cor
no pressentí que se n'anava—; és ella
que se t'enduu furtivament... I ara
de tu, què ens restarà? Records, records
de tants moments viscuts; coses i coses
que constantment ens parlaran de tu,
reavivant la dolorosa llaga,
i, en nostres cors dilacerats, l'enyor,
l'enyor inútil del que es perd per sempre.

  1. Editat en plaquette per l'autor, l'any 1964.