Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/323

Hem deixat a la fossa la figura
disminuïda d'aquell cos que fou
gràcil, adés, i amb un semblant de vida,
com qui colga en un sot un pom de roses
que es van marcint de pressa.
Amb ell hi hem clos —premut el cor d'angoixa—
tot allò que era en tu: la benaurança
que sobreeixia dels teus ulls; el goig
d’estimar i ser estimada; la divina
suavitat del teu somrís; els somnis
del teu front innocent
i les dolces paraules que ens diries
si, amb mà despietada,
no hagués tos llavis segellat la mort.

L’ànima seva torna a Vós, Senyor,
i aquesta certitud ens acompanya.
Però nosaltres som humans, i ens dol
el que hem perdut; ens dol el buit que deixa
al nostre entorn, no l’ànima
que ja, entre els àngels, és feliç, sinó
la resplendor que d’ella ens pervenia
a través del seu cos; i el cos mateix,
el que hem vist i tocat, el que era gaudi
dels nostres ulls embadalits i vèiem
créixer prop nostre com un arbrissó,
gerd i florit de belles prometences.
Oh, terribilitat del pensament
que no es pot aturar! La nit s’acosta
—silenci, fosca, soledat, paüra—
i ara, per primer cop, la tendra imatge,
carn de la nostra carn, reposarà
no pas, com sempre, en l’aixopluc dels pares,
sinó allà dalt, en llit de fusta, immòbil,
freda i callada —quin horror, Senyor!—
i potser encara, per un últim rastre
de vida corporal, podrà sentir,