L'altre jorn a la meva, dins aquest bosc amat,
vàreig fer-li present d’un cabrit novell-nat.
Sos ulls, com m’esguardaren, tan bells i tendres! Clara,
sa veu, quin dolç accent! M'apar sentir-la encara!
Ai las! ,-Qum ull de verge m’esguardaria a mi
si jo no tinc, com tu, cabrits per oferir?
Cada jorn aquest amo, inflexible i avar,
recompta mos anyells un cop i un altre encar;
i a voltes, mes protestes desatenent, tossut,
vol que n’hi porti més dels que m’havia endut.
Oh, Nèmesis! Si un jorn en l’esdevenidor
jo sóc més fort que els altres i em puc veure senyor,
seré dur i malvat, intractable i mesquí,
cruel i sanguinari, com ara ho són amb mi!
Doncs jo penso altrament, amic. Els meus anhels
no són aquests; jo vull que els meus servents fidels
em trobin sempre humà, compassiu, indulgent,
propici a llurs desitjós, i dolç, i complaent,
per tal que així m'estimin i siguin benaurats
i amb joia beneeixin l’instant que foren nats.
Jo no: jo el maleesc, aquell jorn dolorós
que em va donar la vida per ésser dissortós,
i moure’m al caprici tirànic d’un altre hom,
i no tenir res meu, i desplaure a tothom;
i suportar la fam, i amb la meva indigència
engreixar d’un tirà l'orgullosa indolència.
