Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/356

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La jove Taren tina

Ploreu, ploreu vosaltres, dolços ocells sagrats;
ploreu, bells alcions de Tetis estimats!
Ja no viu ara Mirto, la jove Tarentina!
Un vaixell la portava devers la Camerina
on l'himeneu, els càntics i la flauta sonant
devien conduir-la als braços de l'amant.
Sota clau vigilant, dins el cedre guardada
té sa roba de noces per aquesta diada,
i l'or amb què sos braços havien d'ésser ornats
i els perfums que ungirien els seus cabells daurats.
Mes, sola a dalt la proa, invocant les esteles,
el vent impetuós que gonflava les veles
la pren de cop: pasmada i lluny dels tripulants,
crida i es perd dessota les ones bategants.

Ara és al fons del mar, la jove Tarentina!
Son bell cos rau perdut dins l'entranya marina!
Tetis, els ulls en plor, de la voracitat
dels monstres l'ha servada, deixant-la en un baumat.
Però ben tost les belles Nereides, comanades
per ella, la solleven damunt de les onades,
la porten a la platja i en aquest monument,
a la vora del Zèfir, la deixen blanament.
Després, de lluny estant, han cridat llurs companyes
i les nimfes del bosc, les fonts i les muntanyes,
i totes, afligides i colpejant-se el pit,
davant del seu taüt així han repetit:
«Ja no aniràs a casa del teu amant, ai las!
La roba d'himeneu rumbejar no podràs.
L'or no ha pogut cenyir-te dels braços el tresor
ni els perfums han ungit ta cabellera d'or.»