Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/358

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


XXX

La nimfa, així que el veu, l'atura, sospirant,
i a un banc cobert de gespa l'emmena, tremolant.
Ella s'hi asseu i ell, tímid i amb una gran candor,
tremeix d'un poc d'orgull, de joia i de pudor.
Ja les mans de la nimfa volen a l'aventura:
l'una volta el seu front, radiant de blancura,
i entant que els blonds cabells li esbulla, lentament,
l'altra li acaricia el borrissol naixent.

—Acosta't, bell infant; acosta't —li diu ella—.
Tu, tan jove i tan bell, prop de mi, jove i bella.
Vine, mon bell amic; asseu-te vora mi.
Digues, mon fill, quants cops l'abril has vist florir?
Als combats de gimnàsia t'endús tu la victòria?
M'han dit que avui mateix els teus companys de glòria
t'han aixecat en braços, cridant joiosament;
i que ha lliscat l'oliva damunt ton cos lluent.
Els negres ulls acales? Beneïda la mare
que et va formar tan bell perquè em plaguessis ara.
Sens dubte és una dea? Oh, infant, ton jove si
trèmul solleva's? Dóna'm la mà; posa-la ací:
el meu és més rodó i més ixent encara.
I no és això —no ho saps? Potser en el bosc, suara,
ja qualque vel de nimfa ha caigut davant teu?—,
no és això sol que fa ton cos distint del meu.
Somrius? Et ruboritzes? Com ton rostre és lluent!
Com ta boca és vermella i ta pell transparent!
No fores tu Jacint, tan estimat d'Apol?
o bé el jove Troià, a qui Júpiter vol?
¿O aquell altre que, nat per més d'una immortal,
entreobrí de Mirra l'escola maternal?
Oh, amic! Siguis qui siguis, tos ulls, com són brillants!
Oh, bell infant! Estima'm. Mon cor, de mil amants