Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/368

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


LXXIV. La salut

Anem, rústica Musa, filla de la Natura;
desfés els teus cabells, ciny ton front de verdura.
Al meu volgut de Pange ofrena tos consols;
acobla al seu entorn els gaudis camperols;
la corrua dansant de lleugeres driades,
de nimfes de pits blancs, de jocundes menades.
Penetra al seu asil, a Apol·ló consagrat,
a on d’escrits i esferes i belles arts voltat,
sobre els doctes infolis sa joventut prudent
s'esblaima cada nit vora una llàntia ardent.
No tots els déus li ofrenen, oh Musa, llur favor.
Sovint el seu cos dèbil és presa del dolor.
Implora, doncs, per ell la Salut cobejable,
eixa reina dels déus sens qui res no és amable,
que pertot fa brillar el somriure i la gràcia
i duu els jocs i el bon temps. Que l’escolti i li plàcia
amb el freixe a la mà, junt amb tu, descendir
fins a ell, i davant dels seus ulls exhibir
la jovenesa en flor, gemmada i colorida,
resplendent el seu rostre d’alegria i de vida.
Digues-li: —Oh, Salut, deessa de deesses,
tu, sens qui res no plau, ni poder ni riqueses,
ni carícies d’amor, ni festins, ni cançons!
Vine i omple sos dies de llum i d’il·lusions!
Empara’l amb ta mà que vessa l’ambrosia.
Així ens veuràs, estol ressonant d’alegria,
voltar les teves ares amb himnes triomfals,
Salut, reina dels déus, nodrissa dels mortals!