Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/376

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
375
 

ço que el nou jorn li porta al bell punt d'aparèixer?
Moltes voltes el fàcil respirar que ens anima
sota un cel conegut, esclaus del nostre clima,
no pot sofrií'-ne d'altre i es toma fadigós
i fa que un hom enyori la pau del seu redós.
¿Qui sap si sota climes novells, molt lluny d'aquí,
vaig a cercar la Mort que ni té esment de mi?
Quan mos fidels amics hauran vessat llurs plors
damunt de mes despulles i tomin, allavors
us diran mon destí, mos goigs i mos intents,
els meus darrers discursos i els meus darrers laments.
Adéu, visqueu feliços i recordeu's de mi,
tant si haig de viure encara com si vaig a morir.
Si visc, el sol haurà passat dues vegades
sobre els dotze palaus on viuen les mesades
i abans els vostres braços no em tornin a abraçar
d'una collita doble la sitja s'omplirà.
Abans, mai no estiguérem tants dies separats.
Als plaers ciutadans tot l'hivern consagrats,
quan els jorns, empenyent llurs límits circumscrits,
a llur torn envaïen els límits de les nits;
ocells de primavera, lluny del niu peresós,
visitàvem la costa, el bosc murmuriós,
els pobles i les viles i les brillants Naiades;
i quan ja s'allunyaven les sinistres Pleiades
cercàvem altra volta l'encís de la ciutat
on tan sovint el lleure ens havia acoblat
i, avergonyits de veure infidels les amors,
parlàvem de les arts, les fembres i els honors.
Ah, com ens assemblem, nosaltres, els humans,
i els rius, ells com nosaltres viatgers inconstants!
Ells llisquen amb gran buit; salten i s'enardeixen;
en les quietes valls llurs aigües amanseixen;
i quan l'hivern, baixant dels alterosos monts,
posa traves de glaç a llurs peus vagabonds,
lluiten inútilment, llurs ondes són esclaves.
Mes, quan revé el bon temps i afrevoleix llurs traves,
al glaç cedeix i es trenca només al pas del vent
i, alliberada, l'aigua davalla lentament.