Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/382

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
381
 

XIV

Oh, Muses solitàries, veniu gentils companyes,
amigues de les balmes, dels rius, de les muntanyes!
Bé que les valls formoses del Nime us acolleixin,
bé que amb llur clima esplèndid, rients, us abelleixin
i us retinguin les vores del Loire i del Garonne,
0 que entremig dels cors de les nimfes del Rhone
la lluna, sobre els prats, amb ell embadalit,
us guaiti com danseu en retornar la nit,
veniu! Ja l'urbs m'enuja, a les Muses contrària,
amb sa remor incessant i multitudinària!
Al paviment polsós del trepidant carrer
jamai les flors poètiques el sol no desclogué.
El tumulte i els crits allunyen, amb la lira,
el vagarós ensomni; la pensa no hi delira.
Els carros, amb llurs cèrcols d'aram, espaordeixen
els versos, que a l'instant de néixer ja emmudeixen.
Veniu! Que els vostres dons no em sien tan avars!

Oh, quan, fent de vosaltres mos penats i mos lars,
habiti un camp del qual jo sol sigui senyor
i, camperol tranquil, sens altra ocupació
que dormir i no fer res, improductiu i lliure,
gaudeixi el dolç oblit d'aquest frenètic viure.
Bé ho sabeu prou com sempre, des de ma tendra edat,
envers el camp mos rústics desitjós m'han portat;
1 com em corprenien les campestres històries,
eixa edat d'or tan cara a les vostres memòries,
i eixos vergers, i encara eixos rius, i eix Edem
amat dels cels, de l'home primer bressol suprem.
L'esposa de Booz, bella i casta indigent,
que segueix d'un pas trèmul la sega del froment;
Josep, que dins Sichem cerca i retroba, ai las!,
sos deu germans pastors, que no hi pensaven pas;
Raquel, preat objecte que un amorós coratge
no ha pas pagat de sobres amb quinze anys d'esclavatge...